Aquest que veieu a la fotografia sóc jo, un dels gegants de Maials. La colla que ens passeja per tot arreu han creat aquest bloc per deixar-hi escrit totes les coses que fan.
Els alumnes de l'escola van escriure la meva vida en vers. Continueu llegint si en teniu ganes:
La llegenda de Mistantet de Maials
el gegant Mistantet va fabricar,
mirant en Marcel de Feliu s’inspirà
i per
El gegant de Maials
va existir fa anys i panys.
No era un simple gegant,
sinó un més dels habitants.
Francesc Gateu, anomenat Mistantet,
visqué a cavall dels segles XIXè i XXè.
Peça, rabassut, ple d’energia i coratge,
va morir feliç d’un empatx de recapte.
Solitari i bon menjador,
testarrut, bohemi i extravagant.
Com truites les lloses girava:
era fort com un llegendari tità.
Amb una mica de fusta d’artista,
gran amant era de la llibertat,
li agradava fer-ho tot a la seva manera:
era un home temerari i arriscat.
Al terme de Flix sol vivia
en una cova arreglada com una masia,
però al carrer Trentaclaus
també una casassa tenia.
Sembla que una tal Rosa
havia estat la seva dona,
i, en el arxius municipals,
Mistantet fill també hi consta.
Aquest avantpassat de Maials
a tothom deixava amb un pam de nas,
amb la seva força de Goliat,
un dia menjant molt i sovint passant fam.
Al matí a l’hora d’esmorzar,
una clotxa es preparava:
amb tomàquet, ceba, pa i arengada,
tot ben cuit a la brasa.
A migdia al costat d’un pi,
per dinar es preparava un tupí,
amb mongetes, col i patata,
que ben calenta li deixava la panxa.
El que més li agradava
eren les olives a la brasa,
després les posava a l’amanida
i amb oli verge tot s’ho amania.
Si es feia una ferida i la sang rajava
amb fulles de julivert se la tapava.
Si es rascava o al foc es cremava,
l’ungüent de la tia Giralt el curava.
Si a la nit tossia i no dormia,
una ceba tallada vora el jaç es posava...
I si el refredat persistia
ceba bullida, amb mel i llimona es prenia.
Un dia, amb el matxo va anar a llaurar,
Mistantet de sol a sol va treballar,
però, a la bèstia tant va cansar
que es va morir i se la va menjar.
Tota mena de carn tastava,
encara que alguna en descartava
el corb deia que salat semblava
i que el gos tenia gust amargós.
Allà al mas, en el seu reducte,
es dedicava a agafar llangardaixos,
atrapava ocells amb llosetes
i caçava conills amb llaços.
Brusó atrotinat i color bru,
pantalons de pana gastats pel cul,
la boina ben posada portava,
però descalç caminava.
Si a la festa de Sant Sebastià
pensava d’anar a ballar,
unes espardenyes estrenava,
desprès d’un tip d’estalviar.
Pagès i picapedrer,
molt treballar i poc guanyar:
primavera i tardor de cara al terròs,
hivern i estiu picar i retallar rocs.
Un monstre de força era:
molt lluny grans pedres portava
i, si la cosa no lligava,
amb molta ràbia les xafava.
Esculpint pedres cases vesteix,
sense sogues ni corrioles els balcons té fets.
- Mestressa, prepareu-me un berenar,
que les forces haurem de recuperar.
Com a pagès, feia les feines del camp,
sense deixar-se’n cap tram:
tan aviat llenya serrava i carregava,
com espigolava o amb animal llaurava.
Sembrava, segava i batia,
esporgava, tallava llucs i collia:
al setembre ametlles i vinya,
olives arbequines quan el fred naixia.
Quan la calor i les mosques picaven fort,
el fem dels animals tirava com a adob,
arreglava marges, espones i masos
i treia pedres i rocs del mig del tros.
En temps pobres i de fred, tot buscant
en el Mular, s’omplia el pap desenterrant.
Xiulava, cantava, apostava... dia i nit
i s’adormia content aquí o allí.
Feia juguesques, d’això en treia profit,
mentre deixava a tothom atordit.
De Sant Sebastià una pedra llençava
que en tres cops fins al Tossal arribava.
El joc de pilota que més practicava
era el frontó, on sempre guanyava.
Però, si un “xulo” o un gitano no pagava,
arrencava una rajola i l’amenaçava.
Un dia que fins a Lleida viatjà,
en una taverna va entrar:
allí un got de vi demanà,
i el “matón” del local es va convidar.
Mistantet només el seu pagà,
però al sortir la porta tancada es trobà.
Enrabiat i decidit d’un cop l’arrencà
i en ser a fora cridant el desafià.
- Qui tingui trons que surti
que el carrer és de tothom.
D’aquest pagès no se’n burla
cap fatxenda ni “matón”.
Fins que un dia ben cansat i tip,
després de molt fetge de mula endrapar,
el pobre Mistantet la va dinyar
i per sempre més va descansar.
En el nostre poble cada Festa Major,
alegrement recordem el personatge,
quan passegem el gegant Mistantet,
voltant pel poble tot fent un rodatge.
Grup d’alumnes de Cicle Superior
CEIP Otogesa de Maials (Curs 2005-2006)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada