Història dels gegants

Bon dia a tothom!
En nom de la Colla gegantera de Maials, us saludo i us dono la benvinguda a aquesta pàgina que explica la història de la colla i especialment dels Gegants de Maials.

Des del 2006, en que es va organitzar la colla actual, fins ara, portem un llarg bagatge de temporades plenes de sana convivència entre la gent que en formem part. També hem de fer esment d’una primera etapa que va transcórrer entre els anys 1994 i 1999. Durant aquest temps hem tingut encantadores vivències, hem fet moltes noves coneixences i sobretot hem aportat força activitat al poble i arreu de Catalunya, amb alguna que altra sortida per terres d’Europa.


Aquest que veieu a la fotografia sóc jo, un dels gegants de Maials. La colla que ens passeja per tot arreu han creat aquest bloc per deixar-hi escrit totes les coses que fan.

Jo sóc Mistantet, de nom Francesc Gateu, potser un dels habitants de Maials més recordat entre les persones grans i del qual tothom n’explica una anècdota o altra. Vaig viure entre finals del segle dinou i començaments del vint. Era baix, però rabassut, solitari i tenia una gran força. Era capaç de posar tot sol una pedra balconera a la façana d’una casa, quan per una cosa així es necessitava la força de tres o quatre homes. Era casat i tenia un fill. Al carrer Trentaclaus hi ha una casa amb unes pedres molt grosses a la façana i la gent assegura que aquella havia estat casa seva. Però també expliquen que vivia sol en un mas d’una finca meva i que a temporades estava en coves properes al poble.


El meu ofici era picapedrer i es veu que en sabia força. Una vegada que vaig anar a demanar feina a Barcelona, em van demanar que piqués una pedra balconera, però que "em guardés (de fer) les cantonades", perquè era una feina més delicada. La vaig picar tota ben picada amb les cantonades ben arrodonides i, quan va venir a comprovar la feina l’encarregat, davant seu vaig tallar les cantonades i me les vaig posar a la butxaca. Quan l’amo va voler saber què havia passat, vaig recordar-li que m'havien demanat que "em guardés les cantonades" i això era el que havia fet. D’anècdotes sobre les seves apostes i juguesques també n’hi ha moltes. Expliquen que amb tres llançaments feia arribar una pedra des de Sant Sebastià al tossal de darrera la carretera. També es comenta que, quan guanyava una aposta i no me la volien pagar, era capaç d’arrencar una porta i fins i tot una rajola, per tal d’amenaçar al mal pagador. Diuen que era bon menjador. Em vantava d’haver provat totes les carns que existeixen per aquí: deia que la de corb era com a salada i que la de gos tenia gust amargós. La gent demanava que els posés les pedres balconeres i les que més pesaven, a canvi d’un berenar; i ho acceptava gustós. Es veu que menjava de tot el que trobava i que em vaig morir d’un fart de mula.

El gegant, Mistantet, va ser construït per Manuel Ariza i Bosch i va ser batejat 1'11 de setembre de 1994.
Fa uns 260 cm i pesa poc més de 30 kg.







Els alumnes de l'escola del meu poble van escriure la meva vida en vers. Continueu llegint si en teniu ganes:

La llegenda de Mistantet de Maials
En Manel Ariza, l’any 1994,
el gegant Mistantet va fabricar,
mirant en Marcel de Feliu s’inspirà
i per la Diada el vam batejar.
El gegant de Maials
va existir fa anys i panys.
No era un simple gegant,
sinó un més dels habitants.
Francesc Gateu, anomenat Mistantet,
visqué a cavall dels segles XIXè i XXè.
Peça, rabassut, ple d’energia i coratge,
va morir feliç d’un empatx de recapte.
Solitari i bon menjador,
testarrut, bohemi i extravagant.
Com truites les lloses girava:
era fort com un llegendari tità.
Amb una mica de fusta d’artista,
gran amant era de la llibertat,
li agradava fer-ho tot a la seva manera:
era un home temerari i arriscat.
Al terme de Flix sol vivia
en una cova arreglada com una masia,
però al carrer Trentaclaus
també una casassa tenia.
Sembla que una tal Rosa
havia estat la seva dona,
i, en el arxius municipals,
Mistantet fill també hi consta.
Aquest avantpassat de Maials
a tothom deixava amb un pam de nas,
amb la seva força de Goliat,
un dia menjant molt i sovint passant fam.
Al matí a l’hora d’esmorzar,
una clotxa es preparava:
amb tomàquet, ceba, pa i arengada,
tot ben cuit a la brasa.

A migdia al costat d’un pi,
per dinar es preparava un tupí,
amb mongetes, col i patata,
que ben calenta li deixava la panxa.
El que més li agradava
eren les olives a la brasa,
després les posava a l’amanida
i amb oli verge tot s’ho amania.
Si es feia una ferida i la sang rajava
amb fulles de julivert se la tapava.
Si es rascava o al foc es cremava,
l’ungüent de la tia Giralt el curava.

Si a la nit tossia i no dormia,
una ceba tallada vora el jaç es posava...
I si el refredat persistia
ceba bullida, amb mel i llimona es prenia.
Un dia, amb el matxo va anar a llaurar,
Mistantet de sol a sol va treballar,
però, a la bèstia tant va cansar
que es va morir i se la va menjar.
Tota mena de carn tastava,
encara que alguna en descartava
el corb deia que salat semblava
i que el gos tenia gust amargós.

Allà al mas, en el seu reducte,
es dedicava a agafar llangardaixos,
atrapava ocells amb llosetes
i caçava conills amb llaços.
Brusó atrotinat i color bru,
pantalons de pana gastats pel cul,
la boina ben posada portava,
però descalç caminava.
Si a la festa de Sant Sebastià
pensava d’anar a ballar,
unes espardenyes estrenava,
desprès d’un tip d’estalviar.
Pagès i picapedrer,
molt treballar i poc guanyar:
primavera i tardor de cara al terròs,
hivern i estiu picar i retallar rocs.
Un monstre de força era:
molt lluny grans pedres portava
i, si la cosa no lligava,
amb molta ràbia les xafava.
Esculpint pedres cases vesteix,
sense sogues ni corrioles els balcons té fets.
- Mestressa, prepareu-me un berenar,
que les forces haurem de recuperar.
Com a pagès, feia les feines del camp,
sense deixar-se’n cap tram:
tan aviat llenya serrava i carregava,
com espigolava o amb animal llaurava.
Sembrava, segava i batia,
esporgava, tallava llucs i collia:
al setembre ametlles i vinya,
olives arbequines quan el fred naixia.
Quan la calor i les mosques picaven fort,
el fem dels animals tirava com a adob,
arreglava marges, espones i masos
i treia pedres i rocs del mig del tros.

En temps pobres i de fred, tot buscant
en el Mular, s’omplia el pap desenterrant.
Xiulava, cantava, apostava... dia i nit
i s’adormia content aquí o allí.
Feia juguesques, d’això en treia profit,
mentre deixava a tothom atordit.
De Sant Sebastià una pedra llençava
que en tres cops fins al Tossal arribava.
El joc de pilota que més practicava
era el frontó, on sempre guanyava.
Però, si un “xulo” o un gitano no pagava,

arrencava una rajola i l’amenaçava.
Un dia que fins a Lleida viatjà,
en una taverna va entrar:
allí un got de vi demanà,
i el “matón” del local es va convidar.
Mistantet només el seu pagà,
però al sortir la porta tancada es trobà.
Enrabiat i decidit d’un cop l’arrencà
i en ser a fora cridant el desafià.
- Qui tingui trons que surti
que el carrer és de tothom.
D’aquest pagès no se’n burla
cap fatxenda ni “matón”.

Fins que un dia ben cansat i tip,
després de molt fetge de mula endrapar,
el pobre Mistantet la va dinyar
i per sempre més va descansar.
En el nostre poble cada Festa Major,
alegrement recordem el personatge,
quan passegem el gegant Mistantet,
voltant pel poble tot fent un rodatge.
Grup d’alumnes de Cicle Superior
CEIP Otogesa de Maials (Curs 2005-2006)




Hilària havia nascut a Maials i era de casa Bessó. Es veu que de jove se’n va anar a servir a Tarragona i es va casar amb el senyor de la casa. Va tenir fills que en temps antics ja venien a Maials amb cotxes luxosos. El seu fill era arquitecte i la seva filla metge. Als anys setanta i vuitanta, quan ella es va quedar vídua, que devia de tenir uns més de setanta anys, venia a Maials a temporades. Era molt extravagant i feia una vida bastant bohèmia. Per tot arreu fumava caliquenyos i també es feia cigarrets de camamilla i de romer. Una vegada, després d’haver-se netejat amb alcohol, tot volent encendre’s un cigarret es va encendre tota. De seguida va sortir al balcó amb les cames plenes de flames i sort n’hi va haver dels veïns que van córrer de pressa a apagar-la. Tenia els cabells llargs i arrissats, estava tota desdentegada i anava molt enjoiada. Vestia un abric llarg fins als peus i portava un mocador al cap. A partir de l’ensurt del foc, ja sempre més va portar pantalons, estampats o blancs, quan encara ningú a Maials en portava.
Durant una temporada anava pel carrer amb un bastó d’on hi penjava una bandera catalana i en un altre temps es passejava pel poble acompanyada d’una cabra grossa com a mascota.
Es veu que per a menjar no portava gens d’ordre. Se la veia asseure’s en un banc i posar-se a menjar tot de coses que portava en el "bolso", com per exemple: un pot de préssec, una barra de pa de mig quilo i una ampolla de llet de litre i mig. Amb un àpat com aquest es podia quedar saciada per tot un dia i no tornava a menjar més fins que la gana li recordava que havia de fer-ho. La canalla se’n reia, la perseguia i la feia enfadar; llavors ella els empaitava i els escridassava.

El gegant, Hiláría, va ser construït per Manuel Ariza i Bosch i va ser batejat l'11 de setembre de 1994.
Fa uns 260 cm i pesa poc més de 30 kg.

De l’any 1994 són Mistantet i Hilària, inspirats en dos personatges reals de Maials. Ell representa un home del terròs, esforçat i treballador, i ella, una senyora extravagant i singular.De l’any 1995 és el Frare Crispí. Aquest frare franciscà passava pels pobles a demanar pels nens i frares de la seva comunitat d’Igualada.

El frare "Crispin", era un franciscà que ja venia a Maials des d’abans de la guerra i, després, cap als anys seixanta, quan ell ja era molt gran, va tornar. Era alt i prim, anava una mica encorbat i portava un hàbit marró molt gastat. La gent creu que era molt divertit, que tenia molt bona voluntat, però que li faltava un bull. Venia per Setmana Santa, a fi de recollir coses per la seva comunitat: oli, altres aliments i donatius. Tot el que la gent li donava ho facturava, així podia continuar cap un altre poble sense càrrega.
Els més joves li anaven darrera i ell se n’alegrava. Feien com un cercavila i corrien amunt i avall dels carrers. Tothom el recorda com prenia embranzida: s’arremangava la sotana i tot ensenyant les seves cames llargues i les sandàlies sense mitjons, començava a córrer des de la plaça l’església fins a la societat o bé, tot pujant costa, des de l’escola fins dalt de la Vilaclosa.

El gegant, lo frare Crispin, va ser construït per Manuel Ariza i Bosch i va ser batejat 1'11 de setembre de 1995.
Fa uns 260 cm i pesa poc més de 30 kg.
 
Del 1999 són els gegants Barons de Maials, Procopi Francesc i Catalina Agnès. Ells representen la Vila de Maials.




El Baró de Maials Procopi Francesc de Bassecourt i Thieulane va néixer a l’any 1698 i va morir a Lleida el 1765.
Fou primer Comte de Santa Clara, Mariscal de Camp, Baró de Maials i Senyor de Llardecans. L’any 1761 va ser nomenat corregidor de Lleida.
Durant el seu mandat promogué la rompuda d’erms, pel conreu de l’olivera. A més a més, degut al seu interès per l’agricultura, va promoure la creació de l’acadèmia d’agricultura de Lleida. També aplicà, a Lleida, ordenacions de Carles III, sobre el repartiment industrial, fomentà les obres públiques i prengué algunes mesures d’urbanització.
Els gegants, Procopi Francesc i Catalina Agnès, barons de Maials, van ser batejats el 18 d’abril de 1999.







De l’any 2008 tenim els gegantons, Arbequina i Verdalet. Simbolitzen les nenes i els nens de Maials i porten el nom de les nostres olives, amb les que fem l’Oli Baró de Maials.






L’any 2008, els quintos i quintes del 58 van fer cinquanta anys. Per celebrar-ho, en Manel Ariza, que era un d’ells, va construir un gegant Rei. Acabada la festa, ens el van regalar a la Colla. Vam batejar-lo i presentar-lo a tothom l’1 de maig del 2010, amb el nom de “Rei Pepet de El Mas de Noguers”. El Mas de Noguers és una partida de conreu del terme municipal.

Però des de llavors, el nostre Rei ha estat sense parella.

A la fi el Manel ha escoltat la nostra petició i ha fet realitat aquesta geganta Reina. L’Antònia Sàvia Segarra es qui l’ha vestit elegantment, tot tenint-la a casa seva, per a prendre-li les mides, emprovar-li la roba i pensant cada detall. Moltes gràcies a tots dos.

Evidentment que els Barons de Maials, com a nobles personatges que són, la van presentar i l’apadrinar. A la 14ª Trobada de l’1 de maig, la vam batejar amb el nom de “Reina Marieta de Les Terrotes”. Les Terrotes, són una altra part del terme. Aquest nom el porta també, des de sempre, el grup musical de la Colla, “Guirigall, Les Terrotes”.

El dia del bateig de la “Reina Marieta de Les Terrotes”, acompanyada pel Rei i els Barons va ballar el seu primer ball de presentació “La jota de la Pobla de Massaluca”. Després es va fer el protocol·lari CARAMELLO!!